Aparque el cotxe. Com una altra nit de dissabte que acaba faig l'etern camí entre el lloc on he aparcat fins a casa. No sé per quina extranya raó, des de fa temps és el meu moment preferit de la nit: no soles són els minuts per a reflexionar al voltant del que ha ocorregut hui, sinó que és l'instant en el que em pare a analitzar la vida. Mentre camine sols pel carrer, al meu cap ressonen les paraules no dites i examine el punt en el que em trobe, què he fet fins ara en la meva existència? Sempre em ve al cap la mateixa pregunta. Durant el transcurs del passeig pense en tot allò fet i maleïsc allò no fet, la meva ment viatja fins l'escenari ideal on m'agradaria trobar-me i imagine... i em torne a repetir que res és com havia planejat...
Supose que algú de vosaltres també ho farà, però a mi em resulta grandiós imaginar que sols jo tinc aquestos debats existencials i que els nous propòsits establits en aquest passeig de la reflexió canviaran en qüestió de segons el context en el que em trobe... i acte seguit tot serà perfecte... com als somnis. Després, quan travesse la porta de casa, torne en mi i observe que res ha canviat: els problemes i les indecisions estan ahí i sols amb esforç i determinació es resoldran, i abans d'entrar al llit, hem propose no errar quan el futur em done una segona oportunitat, quan el futur parega emular al passat...
No hay comentarios:
Publicar un comentario