Ahir vaig acudir a votar a les que van ser i seran les primeres eleccions en les que participe. Amb un tant d'optimisme i il·lusió em vaig dirigir cap al col·legi electoral i vaig depositar, per primera vegada, les paperetes amb els meus vots.
El remor es venia escoltant des de fa dies i mesos, el Partit Popular anava a tornar a guanyar al nostre país (em negue a anomenar comunitat a la terra on vaig nàixer), i a més, tot apuntava a que ho faria amb una nova majoria absoluta. Qualsevol persona amb dos dits de front sap que els corruptes, i aquells que s'han delatat com a individus inútils per a la política, han de ser castigats a les urnes i defenestrats amb una pèrdua de vots. A la teoria, així va la democràcia no? Si no representes bé als ciutadans, aquestos, normalment, solen canviar de representant i busquen algú que defense els seues interessos. Doncs en València no són d'aquesta manera les coses. A la nostra terra té premi cometre errors i enganyar, a la nostra terra un president corrupte es riu dels electors i celebra una i altra volta noves victòries. Però, tots sabem com es comporta una gran part de l'electorat valencià, sempre ferm als seus ideals i que no troba més resposta que el Partit Popular quan busca opcions de dretes. No obstant, jo tenia una esperança, l'esperança del vot dels joves, del vot de les noves generacions que sabem quanta mentira hi ha instal·lada al Consell i quantes vegades ens han intentat enganyar amb l'apologia que la televisió "pública" valenciana fa de la política del senyor Camps. Hui tinc una idea distinta. Potser tinguen raó aquells que ens acusen de fer "botelló" i poc més, potser hem agafat una postura inmobilista que provoca un passotisme extrem en nosaltres, o simplement, potser que el nostre interés per allò més superficial i idiota ens ha fet oblidar que el futur es decideix en unes urnes.
Per altra part, però continuant amb la inoperància juvenil i analitzant les recents mobilitzacions que reivindiquen una nova democràcia, he de admetre que hi havien joves a les acampades del 15-M, però si som realistes, hi havia molts menys dels que per ahí diuen, i és una pena. És una pena que una gran part de la joventut ni tan sols es preocupe per un tema tan important com és lluitar per una democràcia justa. Voldria expressar amb paraules la mica de ràbia que albergue, però no puc. Davant escrits com aquestos, una gran part de la meva generació em titlarà de "pringat" o "friki", potser seré un "flipat" per a ells, però jo no em tire cap darrere. És molt trist que no ens preocupen assumptes tan importants i que semble que la política és un tema llunyà i estrany: nosaltres, els que fa poc que hem complit la majoria d'edat, som ja partícips de la democràcia i en les nostres mans esperen els canvis dels temps que estan per vindre, per això, és tan important que estiguem connectats a un aspecte tan important com és l'elecció d'aquells que ens representen.
Acabe ja, no vull fer-me massa pesat ni exercir de profeta, però com a últim apunt vull demanar una cosa a les noves generacions de votants: analitzem si corruptes i polítics inoperants mereixen decidir per nosaltres. Preocupem-se encara que siga un poc per aquest tema perquè és més important del que pareix. Temps per a l'oci en tenim moltíssim, temps per a decidir tan sols una vegada cada quatre anys, aprofitem-ho i demostrem que no ens dóna el mateix qui ens represente, oferim-lis un motiu per a que s'ocupen del que realment importa i sobre tot, que no pensen que facen el que facen sempre van a estar ahí, d'ara endavant els demostrarem que qui no s'ocupe dels nostres problemes no tindrà el nostre recolzament. És una qüestió bàsica, fa temps altres lluitaren perquè poguérem gaudir nosaltres d'açò, per favor, no ho llancem a perdre.
J
Política de veritat
Ara que s'acosten les eleccions, es típic parlar de política i promeses. Política barata i promeses temporals que molts sabem que no es compliran. El allunyament de la classe política cap al poble és cada vegada més gran i la resposta a aquest fet s'està veient reflectida en protestes als carrers per tal d'aconseguir que les coses canvien.
A ningú ens ha sorprès que la gent es llance al carrer per a reclamar una altra democràcia. L'actual campanya electoral està sent, en general i per a mi, una autèntica vergonya. Però no em resulta estrany. Aquestes protestes i aquesta campanya nefasta són l'herència que rebem d'anys i anys de passotisme polític, corrupció i vergonyosa gestió dels dos grans partits allà per on van i governen. Al nostre País, governa un partit que inclou catorze imputats a les seues llistes, i fa l'oposició una agrupació política estancada en Gürtel i que no ens ofereix unes millors perspectives. Malgrat tot açò, les urnes pareix que tan sols castigaran, merescudament, als segons, i deixaran impunes els actes i polítiques intolerables dels primers. Amb aquest panorama, qui no es desencanta de la política? Doncs una part de mi encara resisteix. Crec en la política, sí. En eixa política que protegeix els nostres interessos, que s'ocupa dels problemes reials de la ciutadania i que s'oblida d'obres mastodòntiques i sobre-costos innecessaris per tal de cuidar i vetlar pel nostre benestar. Jo com a ciutadà, passe de Àgores, no m'importen els miradors en mig d'una glorieta, tampoc em serveix per a res l'hospital més gran d'Europa si el que provoca es caos i malestar. Per si no tenen prou, he de dir que m'irriten les obres de voreres noves quan les anteriors estaven noves, a més veig estúpid que es planege la construcció de palaus de congressos quan tots sabem que van a ser inútils. A més, per si em faltaren motius per a despotricar de la política actual d'alguns, vull que s'adonen que no m'interessa que Ecclestone passege per València mentre hi haja xiquets en barracons a les escoles, que es plantege la construcció de parcs temàtics de Ferrari o que porten vaixells de vela quan quasi ni sabíem el que era la Copa del Amèrica. Jo desitge una política reial, una política on hi estiguen els polítics de veritat, els de vocació. Passe de promeses forçades i d'últim hora: perquè les legislatures duren quatre anys i no quinze dies.
Observant la situació, pareix difícil la solució, però sols hi ha que fixar-se que en totes les coses que s'han fet mal, està la resposta per a no tornar a caure. I a més, tinc una cosa clara, les mobilitzacions són necessàries, però la política també la podem canviar a les urnes. Castiguem a qui ha caigut en la corrupció i no recolzem a qui sols pareix en-recordar-se de nosaltres un breu període de temps. A la graella política hi ha gent vàlida, gent que ens ha demostrat que es preocupa per mi, que es preocupa per vostè, que es preocupa per nosaltres... en definitiva: que busca solucions als problemes de la realitat. Vull més com Mònica Oltra, més com Mireia Mollà, vull més persones que intenten que tots coneguem la veritat i que mostren interès per nosaltres. A fi de comptes, els polítics deuen treballar per nosaltres, i la nostra obligació és exigir que ens representen amb un mínim de professionalitat i dignitat.
Voten a qui més els agrade, però si no volem tornar a passar quatre anys de política dolenta, pense que té que haver-hi una revolució a les urnes. Perquè contra la falsa democràcia es lluita amb la veritable democràcia, i estic segur que, com a poble, encara ens queda poder a les urnes. Junts ho podem fer, junts ningú és invencible, fem fora als que no s'han guanyat representar-nos, i sobretot, fem possible una política de veritat. Un abraç.
J
A ningú ens ha sorprès que la gent es llance al carrer per a reclamar una altra democràcia. L'actual campanya electoral està sent, en general i per a mi, una autèntica vergonya. Però no em resulta estrany. Aquestes protestes i aquesta campanya nefasta són l'herència que rebem d'anys i anys de passotisme polític, corrupció i vergonyosa gestió dels dos grans partits allà per on van i governen. Al nostre País, governa un partit que inclou catorze imputats a les seues llistes, i fa l'oposició una agrupació política estancada en Gürtel i que no ens ofereix unes millors perspectives. Malgrat tot açò, les urnes pareix que tan sols castigaran, merescudament, als segons, i deixaran impunes els actes i polítiques intolerables dels primers. Amb aquest panorama, qui no es desencanta de la política? Doncs una part de mi encara resisteix. Crec en la política, sí. En eixa política que protegeix els nostres interessos, que s'ocupa dels problemes reials de la ciutadania i que s'oblida d'obres mastodòntiques i sobre-costos innecessaris per tal de cuidar i vetlar pel nostre benestar. Jo com a ciutadà, passe de Àgores, no m'importen els miradors en mig d'una glorieta, tampoc em serveix per a res l'hospital més gran d'Europa si el que provoca es caos i malestar. Per si no tenen prou, he de dir que m'irriten les obres de voreres noves quan les anteriors estaven noves, a més veig estúpid que es planege la construcció de palaus de congressos quan tots sabem que van a ser inútils. A més, per si em faltaren motius per a despotricar de la política actual d'alguns, vull que s'adonen que no m'interessa que Ecclestone passege per València mentre hi haja xiquets en barracons a les escoles, que es plantege la construcció de parcs temàtics de Ferrari o que porten vaixells de vela quan quasi ni sabíem el que era la Copa del Amèrica. Jo desitge una política reial, una política on hi estiguen els polítics de veritat, els de vocació. Passe de promeses forçades i d'últim hora: perquè les legislatures duren quatre anys i no quinze dies.
Observant la situació, pareix difícil la solució, però sols hi ha que fixar-se que en totes les coses que s'han fet mal, està la resposta per a no tornar a caure. I a més, tinc una cosa clara, les mobilitzacions són necessàries, però la política també la podem canviar a les urnes. Castiguem a qui ha caigut en la corrupció i no recolzem a qui sols pareix en-recordar-se de nosaltres un breu període de temps. A la graella política hi ha gent vàlida, gent que ens ha demostrat que es preocupa per mi, que es preocupa per vostè, que es preocupa per nosaltres... en definitiva: que busca solucions als problemes de la realitat. Vull més com Mònica Oltra, més com Mireia Mollà, vull més persones que intenten que tots coneguem la veritat i que mostren interès per nosaltres. A fi de comptes, els polítics deuen treballar per nosaltres, i la nostra obligació és exigir que ens representen amb un mínim de professionalitat i dignitat.
Voten a qui més els agrade, però si no volem tornar a passar quatre anys de política dolenta, pense que té que haver-hi una revolució a les urnes. Perquè contra la falsa democràcia es lluita amb la veritable democràcia, i estic segur que, com a poble, encara ens queda poder a les urnes. Junts ho podem fer, junts ningú és invencible, fem fora als que no s'han guanyat representar-nos, i sobretot, fem possible una política de veritat. Un abraç.
J
Reflexions breus II: dels extremismes
Fa temps ja vaig publicar algunes reflexions breus que em venen al cap de vegades. La segona que publique és aquesta, un pensament al voltant dels extremismes, eixe fenòmen amb el que molt sovint és perillòs tractar.
"És absurd creure en els extremismes: tots imposen la seva ideologia com l'única i perfecta i de vegades fan ús de la violència per a dur a terme tal imposició. Com potser que algú sigui capaç de asseverar amb tal firmessa que el seu és el millor? Per desgràcia per a ells, res justifica els extremismes, i per descomptat, res justifica la violència..."
J
J
Suscribirse a:
Entradas (Atom)