Yo también estoy harto

Leo últimamente cosas y más cosas sobre el equipo de fútbol que sigo. Ninguna de ellas parece buena, las voces más autorizadas para hablar del tema pintan un futuro negro, como si el mundo estuviese a punto de acabar. Y mientras, los humildes aficionados se calientan la cabeza, se desviven por los males de su equipo... ¡algunos de ellos incluso discuten! Y yo me pregunto ¿qué nos pasa? Las circunstancias sociales y políticas que nos rodean son de lo más preocupantes y a nosotros sólo se nos ocurre pensar en si jugará tal o en firmar manifiestos para tirar a nuestro entrenador... Y es que sí, lo admito, me fastidia ver la realidad existente, me fastidian cierto aspectos del poder del fútbol y me sorprende como la gente pierde los papeles por algo tan secundario como es el seguimiento a cualquier deporte.

Práctico atletismo y acudo asiduamente a un estadio de fútbol, creo en la grandeza del ser humano y en lo fantástico que es poder poner a prueba su físico en las actividades deportivas. No obstante, todo ello no deja de ser ocio, al menos de momento, y eso implica que cuando toca fútbol es tiempo de fútbol y cuando toca atletismo, bádminton o cualquier otra cosa es tiempo de eso. Lo que no nos podemos permitir es que el deporte, es decir, ocio para la mayoría de nosotros, se convierta en una cuestión de vida o muerte. Me deprimen cosas que parecen tan normales como debates con sangrientas palabras sobre un partido o discusiones por diferencias sobre una alineación. Me da la sensación de que no hemos avanzado nada. ¿De verdad vamos a dejar que el simple placer de disfrutar con un deporte amargue nuestras vidas o incluso las pueda llegar a marcarlas? He visto a hombres, no niños, hombres (un niño, dentro de toda su inocencia, tiene todo el derecho a seguir a muerte un equipo, ya tendrá tiempo para darse cuenta, en otro tiempo, de que hay cosas más importantes), renunciar a salir con sus amigos por estar deprimidos por el resultado de su equipo, me han contado que hombres han llegado a matar por su club, hasta he observado que la gente pierde su apetito por una derrota... ¿y qué he de pensar? Sólo me queda creer que no somos de este mundo, porque si realmente lo fuésemos nos preocuparían otras cosas, nos preocuparían los recortes, nos preocuparía que vamos a perder en calidad de vida... Sin embargo nosotros a la nuestra. El seguimiento del fútbol o cualquier otro deporte es una acto totalmente saludable, no deja de ser una distracción, es una inversión en ocio. Pero no podemos traspasar límites, lo he dicho ya en otras ocasiones. Cuando el domingo acudo al campo disfruto y hablo con mis amigos, comento como van las cosas, me cuentan que hay de sus vidas... y cuando finaliza el encuentro, nos vamos hablando, comentando jugadas, sacando lo mejor del hecho de ser espectador: el partido es un recurrente tema de conversación que nos acerca, a veces incluso te echa una mano cuando conoces gente nueva, pero que nunca nos divide, porque ¿para eso voy a ver el "deporte rey"?

Así pues, la situación es peligrosa. Como diría Carlos Bosch, estoy harto. Estoy harto de tanta tontería, estoy harto de sacar las cosas de quicio, estoy harto de que la mayoría de los que viven por y para el fútbol quizás no sepan ni quienes son, por ejemplo, Mónica Oltra o Alberto Fabra, o que sigan pensando que en Valencia todo es de color de rosa y los ataques a nuestros derechos algo sin importancia. Por supuesto, también estoy cansado de que no sepamos extraer lo más positivo del fútbol y del deporte en general. Estoy harto y parece que mi hartazgo va a durar mucho tiempo, porque aunque algunos crean que sí, el balompié no va a arreglar problemas, tampoco va a solucionar las dificultades económicas, ni siquiera va a pagar las hipotecas. Por favor, diferenciemos, por favor, digan ustedes también ¡estoy harto!


J

Pensaments quan la llum s'apaga. Capítol 2.

He arribat a la conclusió de que sóc un tipus estrany. Massa calculador, però feble a l'hora de portar a terme alguns d'aquestos càlculs. Gire la vista darrere i pense que, per el moment, poques coses són com m'agradarien o com havien estat somiades i tal vegada no haja escollit els camins adequats. I com molts altres dies, hui jure i perjure que s'han acabat les indecisions, que la pròxima vegada no erraré, seré franc i lluitaré pel que desitge sense reparar en ximpleries.  No obstant passen els dies i res canvia i les ocasions per demostrar que puc modificar el rumb s'esgoten, em retire de nou amb la sensació de derrota i amb la impressió de que sempre actue a destemps, de que a l'hora de l'acció em preocupe per coses per les quals no té sentit preocupar-se i obvie el que realment era important, allò que des de feia setmanes portava meditant i esperant. Se podria dir que ho mesure tot al detall, però em bloquejo en el moment crucial i les meves opcions es van reduint fins esgotar-se. A més, el pitjor de tot es que no entenc perquè, ja que les millors sensacions i vivències de la meua vida (encara que a sovint s'afirme que els millors plaers són els que arriben de forma inesperada), han arribat precisament així, mesurant, complint i després deixant-se portar per la màgia del moment... però jo sóc un home estrany i tal vegada eixes situacions no estan reservades per a mi...


J

Pensaments quan la llum s'apaga. Capítol 1.

Aparque el cotxe. Com una altra nit de dissabte que acaba faig l'etern camí entre el lloc on he aparcat fins a casa. No sé per quina extranya raó, des de fa temps és el meu moment preferit de la nit: no soles són els minuts per a reflexionar al voltant del que ha ocorregut hui, sinó que és l'instant en el que em pare a analitzar la vida. Mentre camine sols pel carrer, al meu cap ressonen les paraules no dites i examine el punt en el que em trobe, què he fet fins ara en la meva existència? Sempre em ve al cap la mateixa pregunta. Durant el transcurs del passeig pense en tot allò fet i maleïsc allò no fet, la meva ment viatja fins l'escenari ideal on m'agradaria trobar-me i imagine... i em torne a repetir que res és com havia planejat...

Supose que algú de vosaltres també ho farà, però a mi em resulta grandiós imaginar que sols jo tinc aquestos debats existencials i que els nous propòsits establits en aquest passeig de la reflexió canviaran en qüestió de segons el context en el que em trobe... i acte seguit tot serà perfecte... com als somnis. Després, quan travesse la porta de casa, torne en mi i observe que res ha canviat: els problemes i les indecisions estan ahí i sols amb esforç i determinació es resoldran, i abans d'entrar al llit, hem propose no errar quan el futur em done una segona oportunitat, quan el futur parega emular al passat...

Pensaments quan la llum s'apaga. Pròleg.

Quan la llum s'apaga i tot el món descansa, la meua veu interior sona fort i em fa reflexionar. No hi ha millor escenari per a pensar i recapacitar que el trajecte de tornada a casa on la tranquil·litat i la calma s'apoderen de mi i trobe el moment perfecte per a analitzar les coses que m'importen i m'impacten i valorar la posició en la que estic. Pensaments quan la llum s'apaga pretén ser una espècie de diari que relate els debats interns que en ocasions es succeeixen dins de mi quan tan sols m'acompanya la soledat de la nit, pretén ser una espècie de diari que plasme els dubtes i inquietuds al voltant del que em rodeja i els fets que m'ocorren. A més, té un sentit que va més enllà del simple fet d'exterioritzar els meus raonaments i discussions, en el fons té la finalitat d'ajudar-me a meditar i a arribar a conclusions satisfactòries respecte als problemes i assumptes quotidians que m'importen. Pensaments quan la llum s'apaga no busca simplement agradar, sino fer que el lector es senta identificat amb el que escric i dins d'ell sorgisquen incerteses noves al voltant de les que reflexionar.