Últimament he estat reflexionant al voltant del caràcter relatiu de la felicitat. Sempre volem més, i mai estem del tot contents amb allò aconseguit. Desitgem més, som humans, tenim ambicions, sembla inconformisme avariciós, però en el fons, mentre l'objectiu siga raonable, em pareix una qualitat humana fascinant.
"La nostra vida transcorre amb la cerca de la felicitat com a eix central, no obstant això, al meu parèixer, aquesta cerca no deixa de ser una pèrdua de temps: la felicitat absoluta no existeix com a tal i la seva grandiositat resideix en el seu caràcter espontani i transitiu; en altres paraules, ningú és capaç de conèixer mai l'estat de felicitat total. Aquesta valenta afirmació pot semblar negativa en un primer moment, però en realitat mostra tot el contrari. Mai serem feliços completament, perquè l'home té la ambició com a característica innata, per tant, el nostre afany per continuar creixent una vegada superats els reptes marcats impedeix que apleguem a estar totalment realitzats. Així, una vegada exposada aquesta teoria personal, sols em queda concloure que en la capacitat de cadascú per a saber acceptar el grau parcial de felicitat en que es viu, resideix la clau de tot: inevitablement desitjarem progressar i ens marcaren metes més complicades i elevades, però mai oblidem que el que ja hem aconseguit té un gran valor i serà el magnífic punt de partida d'un nou capítol que nosaltres mateix escriurem."
J