Torne amb una reflexió breu. Aquesta vegada parla dels covards, però dels covard més valents. Sé que en altres ocasions he defés el risc en alguns aspectes com a impuls de vida, però això no lleva que en ocasions tinguem atacs de covardia molt sensata. La clau està en combinar aquesta covardia amb un risc pres en el moment just.
"Quan més temor a arriscar per una cosa tens, més clar sé que allò és vertaderament per a tu, perquè no eres covard per no actuar, sols tens por a perdre allò que més estimes. A més a més, tens tant de pànic per no tornar a veure aquella cosa, que no et decideixes a jugar-te-la , perquè si no ix bé, potser mai més tingues la oportunitat d'aconseguir-la. Dit açò, als covards jo els preferisc anomenar hòmens pacients, perquè quan una cosa està feta per a tu i la desitges amb tot, abans o després arribarà el moment en el que l'alcançaràs, però no actuaràs fins que no et veges molt segur. Potser ja no en queden moltes persones així, però deixeu-me que admire a les poques que resisteixen, ja que tindre por és normal, i si al remat eixa por és per no voler acomiadar-te d'una cosa que estimes, sols puc donar-lis l'enhorabona, perquè han trobat allò més bonic: han trobat aquella cosa que anhelen per damunt de tota la resta, s'han creuat amb el sentiment més vertader i pel que sospiren per que fora seu..."
J
Potser l'errada està en confondre estimar amb poseïr, si estimes qualevol cosa, ja et pertany i d'una manera o una altra, ja es teua, la tingues o no. La acció o inacció de vegades potser té el mateix orige: la por, la inseguretat. Tot i que esperar es gaudir de lluny, i és més que admirable eixes persones que tenen la capacitat de no d'eixar´se dur per l'ansia i el recel, un valor prou actual i destrucctiu.
ResponderEliminarUn salut,
M.K.