Encara puc recordar aquells dies. El primer que em ve al cap és aquell dimecres de Pasqua a les pistes d'atletisme del riu. Després d'unes bones series de 500 recorde la entusiasmada conversa que vaig mantindre amb el meu entrenador. Les coses estaven anant bé, la preparació era la correcta i la possibilitat d'alcançar l'anhelat Campionat d'Espanya una realitat. Però les coses canvien, vaja si canvien, i canvien en pocs dies, fins i tot en hores o minuts. Dos dies més tard em sotmetia a una analítica regular amb l'únic propòsit de corroborar que estava en plena forma. Doncs bé, 3 hores més tard em remetien els resultats d'aquesta analítica amb una notícia que em va partir: un dels indicadors que es mostraven a l'anàlisi (la creatincinasa per a ser exactes), havia eixit massa elevat i allò podia comportar un seriós perill. La creatincinasa és un enzim que es localitza, entre altres llocs, al teixit cerebral i cardíac, i un valor elevat d'ella pot tindre conseqüències fatals. No obstant això, l'aparició de volums elevats d'aquest enzim també pot estar provocada per la realització d'exercici intens i continuat. En el meu cas tot apuntava a allò, però existia un cert risc de que no fora així, i en el cas de que tingués valors elevats per qüestions genètiques deuria oblidar-me de la pràctica d'esport al nivell que ho he fet des de ben xicotet. Eixa nit vaig plorar. Sí, soc sincer, vaig plorar com un xiquet. Puc contar en una mà les ocasions en les que se m'han escapat les llàgrimes (al marge de les "ostietes" que quan era petit vaig rebre al culet), però certament aquesta ocasió ho mereixia.
Per a mi l'esport és mitja vida, sense obsessionar-me mai, però mitja vida. No puc imaginar com seria ara mateix la meva existència sense la trajectòria lligada a l'esport que he viscut, i segurament per això, pel pensament de que mai més podria tornar a fer allò que m'agradava, per no poder mai tornar a gaudir posant a prova cada part del meu cos o senzillament perquè vaig sentir que tot açò s'acabava, vaig notar que em feia petit i que les forces s'esvaïen. L'esport m'havia proporcionat benestar i amics, bons moments i capítols de sacrifici i superació, i tampoc em veia renunciant a totes aquelles coses. Però una setmana després vaig sotmetrem a un altre anàlisi per a demostrar l'origen d'aquesta alteració en el valor de la fotuda creatincinasa. El resultat d'aquest contraanálisi va ser positiu: la font d'aquesta alta concentració era causada per l'exercici i l'entrenament.
Hui ja fa més d'un any, i mire la vista enrere i admire tot el que m'ha passat des d'aquell moment agònic. Probablement he viscut l'any més intens de tota la meva vida, amb emocions fortes en la vessant esportiva i en la part més personal. I recorde a totes els persones que han estat prop i a totes aquelles que s'han desmarcat, a tots aquells que m'han demostrat que puc comptar amb ells i aquell altres que han evidenciat que no mereixen que em preocupe... però per damunt de tot, allò que primer em ve al cap és que, haja estat un any més bo o més dolent, he de donar gràcies per tot el que he gaudit, perquè com ja he comprovat, les coses podrien ser ben distintes i la la meva situació molt diferent.
Per a finalitzar diré que no em vaig classificar per a cap Campionat d'Espanya, tampoc m'han ocorregut coses aparentment tan boniques com que Jennifer Aniston s'haja fixat en mi o el València haja guanyat la lliga... ni tan sols les xicones de per ací m'admiren! Però per contra, hui tinc un somriure, un somriure i molts somnis per complir o per incomplir, tant se val, perquè m'he adonat que el més important és viure, perquè hui estàs ací i demà la vida ha canviat per complet. Viure cadascú a la seva manera, viure sent pacient o viure amb atreviment, però gaudir i descartar allò que no val la pena, i sobre tot, estar preparat, perquè quan vinguen temps amargs sàpigues traure la millor cara i bordejar l'abisme, perquè quan vinguen temps amargs sàpigues fer allò que millor fem: viure.
J
